dissabte, juny 27, 2009

Els boscos de Catalunya mai havien estat....

Així encetava el Sr. Saura la inauguració de les reformes del Parc de bombers d'Igualada:

"Els boscos de Catalunya mai havien estat tant nets com ara".

L'oportunisme dels polítics acostuma a ser forçat i a destemps. La frase del Sr. Saura era políticament oportuna per la proximitat de les eleccions europees però inoportuna i desafortunada tècnicament parlant. Evidentment no hi haurà ningú que l'hi pugui empipar les orelles perquè els que coneixen la realitat són 4 gats....

Un dels maldecaps enormes dels bombers han estat els GIF (grans incendis forestals), aquests incendis acostumen a donar-se quan es donen unes determinades condicions tant meteorològiques com vegetacionals (Estat de la massa). Arran dels incendis del 94 o 98, es va poguer palpar la manca de preparació dels bombers en incendis forestals, fins al moment bombers preparats gairebé exclusivament per extingir incendis urbans quan la tipologia d'incendis urbans i forestals no té res a veure. No era culpa dels bombers, ens trobavem davant d'una situació nova, els GIF es donaven més que mai perquè els boscos havien canviat, haviem passat de les cremes prescrites de tot pagès a la crema que acabava incontrolada i esdevé un gran incendi.

Des d'aleshores ha plogut molt i la preparació dels bombers ha millorat sorprenentment. La formació específica en quant a incendis forestals i la creació d'un cos i especialistes en incendis ha estat clau. Els especialistes es recolzen en tot tipus de models que reprodueixen un incendi (severitat, direcció...) i inclús el preveuen, elements clau per estalviar recursos, pèrdues i mitjans. No obstant això, l'incendi és molt complexe (tant com complexes són les variables que influeixen en ell) i encara són necessaris estudis.

Hi ha hagut millores però el maldecap dels GIF continua. Un GIF pot arribar a ser inextingible en cas que les condicions no canviïn, per molta aigua, mitjans i diners que posem a la taula. Per entendre això, s'han donat situacions en que s'han vist bombers esperant en cadires mentre les condicions no canviaven, i en tot, la vegetació hi té molt a veure. La regla del 30 pot determinar un GIF (temperatures per damunt de 30ºC, vents superiors als 30 km/h i humitats per davall del 30%).

Canvis al bosc

Tradicionalment el bosc ha estat objecte d'explotació. La pressió intenssíssima que l'home practicava antigament al bosc ens oferia imatges, avui dia disponibles, d'autèntics deserts amb comptats arbres podats fins gairebé la última branca, fenòmens que es donaven per mirar de tenir així el máxim de llenya per cuinar (p. ex.). Els cultius a 1500 m. d'altitud, la ramaderia intensiva, la forta explotació forestal.... tot això ha quedat enrera i s'ha format un paisatge post-antròpic de vegetació, espècies oportunistes que han vist com la forta pressió que patien ha minvat.

El desequilibri d'edats i l'altíssima densitat en que es desenvolupen els arbres caracteritza molts boscos de Catalunya. Tot i això, no podem donar la culpa als avantpassat perquè per ells el bosc era un recurs imprescindible per poder viure, simplement els usos del bosc han canviat dràsticament. Vist l'estat dels boscos, tampoc entraré en el discurs de si el bosc necessita o no la nostra ajuda, valoreu-ho vosaltres mateixos. El bosc, sense l'home és evident que no la necessita, va sorgir sense l'home i ha continuat amb l'home.
El problema però, és que la ignició i el foc provocat és dóna, tot i ser delicte, tot i enviar continuament missatges a tothom, tot i ser socialment molt inacceptat, tot i que molts de nosaltres ens dediquem a "pitar" als cotxes que tiren burilles per la finestra.... i és sabut que amb boscos densos i piròfils el foc acostuma a ser catastròfic, per tant, el GIF avui dia es pot donar.


.... Mentrestant, el Saura, ignorant de tots aquests detalls, ocupat en afers polítics i preocupat pels diners que s'han destinat a la millora de boscos, s'aventura a dir que tot està solucionat. Per si no n'hi hagués prou, usa el concepte de "bosc net", concepte associat més a brutícia humana que no pas a vegetació. Tot bosc sense brutícia humana és bosc net, tant sols que unes condicions de massa (densitats, paisatge piròfils, combustible al terra, continuïtat de determinades masses....) són favorables o no a que es produeixi el gran incendi.

Saura, més que subvencions i diners perduts, putser caldria una bona política forestal per aconseguir alhora prevenció d'incendis, mercat forestal i continuïtat de la vida rural, ens sortirà a tots plegats menys car i serà més efectiu.

....zero, tothom marxa i la recuperació és molt lenta (10 anys després)...

dimarts, novembre 25, 2008

Nemàtode del pi

Paràsits que espanten
El pi té molts enemics. Tot i això continua essent una de les espècies colonitzadores per excel·lència, inclús sembla que alguns el consideren com la "mala herba" dels boscos. En moltes ocasions és així, el pi és un arbre que l'abandonament l'hi és molt favorable. Anant a l'altre extrem també en surt ben parat, davant grans perturbacions antròpiques n'és en moltes ocasions beneficiat. De totes maneres, el pi pot patir atacs de diversos insectes o inclús fongs. Cal dir però, que en moltes vegades aquests atacs poden ser deguts a una debilitat o desequilibri general del bosc per moltes raons. Així doncs, aquests organismes poden constituïr plaga però sense provocar un perill pel bosc (perill per l'espècie al bosc) i, o bé només debiliten l'arbre o la plaga en qüestió únicament pren el paper de regulador poblacional. De totes maneres, la dominància de l'espècie es qüestió a la zona afectada no acostuma a canviar massa. Cal dir que la presència del pi arreu és molt important perquè juga un paper essencial en molts ecosistemes, tot i que en d'altres estigui mal vist.

F
a uns anys que a Portugal es va detectar considerat com l'organisme més perillós per les coníferes a nivell mundial. Aquest organisme ataca qualsevol conífera dintre una àmplia varietat de gèneres d'avets i pins. A Catalunya hi ha diverses espècies pertanyents al gènere Bursaphelenchus, gènere al qual pertany també el nemàtode del pi, tot i això aquestes espècies no causen danys importants en les masses.

Les alarmes es van dispara quan fa uns anys aquest organisme de tant sols 1 mm. es va detectar en boscos de Portugal. Uns anys després, tot i aplicar mesures extraordinàries d'erradicació, es va detectar en d'altres zones de Portugal i avui dia de ben segur que encara dóna problemes perquè just aquest any el Govern de Portugal va adoptar mesures d'erradicació extremes. Aquestes mesures venien acompanyades de declaració de zona de quarantena, declaració de zona afectada, d'obligatorietat per part de propietaris d'eliminar exemplars (o inclús tota la zona boscosa) afectats o suposadament afectats, obligació del passaport fitosanitari etc.... Com sempre, mesures que arriben tard (vegeu també Fusarium circinatum). Actualment l'estudi d'aquest organisme sembla ser una prioritat.

Els símptomes de Bursaphelenchus xylophilus són el decaïment progressiu de l'arbre que es manifesta amb la "secada" de les fulles. La mort de l'arbre es produeix al cap d'uns mesos. Com que és transmès per un cerambícid, al cap d'un temps s'observen molts altres arbres amb els mateixos símptomes, situació que requeriria una eliminació total de la vegetació. Els patrons de propagació observables en bosc no serien com els provocats per Ips sp. (és a dir, no serien secades en un grup d'arbres, per petits bosquets repartits, sinó que seria més aviat un bosc amb molts exemplars malalts distribuïts peu a peu).
Els països mediterranis són els que més podrien patir les conseqüències d'aquest nemàtode perquè les temperatures i humitat són molt òptimes per la seva propagació. Com s'acabi de solucionar el problema és una incògnita. De totes maneres, si no s'erradica a Portugal i es baixa la guàrdia, tenim totes les paperetes per ser el pròxim païs afectat, tenint també en compte la gran quantitat de coníferes. Esperem que no sigui així

Pineda afectada per Bursaphelechus xylophilus
Font: (Font: Forests Pests)

divendres, setembre 19, 2008

Observar

Aprofunditzaré en el tema forestal però més concretament, en la observació de les masses foraestals. L'objectiu de l'escrit és fer adonar que un bosc no és una senzilla suma arbres+animals sinó que hi ha molts altres elements amagats. N'hi ha tants que és impossible saber-se'ls tots. El bosc fins i tot pot arribar a ser un joc d'enigmes, un jeroglífic que si sabem llegir entendre'm tota la història. Si la simple observació és un plaer imagineu-vos poder observar encara més i, a més d'observar, intentar comprendre.
En fi, com que al final semblarà que hagi fumat us deixo amb algunes fotografies amb comentaris

Un altre objectiu és que gaudeixin de les fotos i, tanmateix, espero que algú de vosaltres em pugui ajudar amb alguna foto, donat que encara soc força principiant (més amb un tema tant complexe). Per altra banda, veureu que en moltes hi ha comentaris que parlen de temes molt delicats avui dia i que són objecte de discussió per parts de tots els sectors de la nostra societat.

1.- Regeneració post-incendi del 1998. En aquest any, els debastadors incendis van arrassar mil·lers d'hectàrees a Catalunya, la majoria d'elles formades per masses de pi que anteriorment estaven força explotades. Moltes forests estan encara despullades tot i que la vegetació oportunista sobretot composada per formacions arbustives han aconseguit colonitzar els terrenys, cosa que ha alleugerit els fenòmens erosius. En algunes forests els incendis es van produïr en masses de Pinassa, cosa que n'impossibilità la regeneració. Per sort i sorpresa de tots, en alguns boscos hi havia formacions de quercínies en repòs, segurament els arbres aquesta espècie descansaven sota els pins a l'espera que els arribés més energia solar. Gràcies a la seva capacitat per rebrotar després d'un incendi i a la gran obertura de clars per eliminació del pi, aquesta espècie està prenent el control d'aquestes masses cremades.

2.- Possible xancre d'escorça en alzina. No obstant això, les alzines i roures acostumen a tenir xancres que no poden eliminar però si combatre. El fong creix i l'arbre intenta aïllar les parts infectades mitjançant la creació de nous teixits. No obstant això, el fong aconsegueix infectar també els nous teixits alhora que l'arbre en torna a crear de nous. Aquesta operació es repeteix durant tota la vida de l'arbre. Amb el temps, es crea un xancre que pot arribar a tenir dimensions considerables, com la de la foto, que per ser un arbre jove, el xancre és de considerables dimensions. Amb la síntesis de fenols i altres substàncies l'arbre combat el fong però en molts casos només n'alenteixen el creixement.

3.- Arbre llop en boscos de la Cerdanya. Possiblement temps enrera era l'únic arbre que hi havia en aquest rodal per la forma dèbilment cònica i per les grans branques inferiors, ja mortes per falta de llum causada pels altres arbres. L'arbre mostra clars símptomes de creixement sense competència en estadis més joves. No va patir l'autopoda normal que pateixen les formacions boscoses d'aquesta espècie i va arribar a desenvolupar una capçada molt gran. Possiblement, les branques són ara de diàmetre massa gran com perquè el vent i altres fenòmens les trenquin, cosa normal en masses més joves. L'abandonament de les pastures ha propiciat la regeneració d'aquesta zona i els arbres que van quedar (com aquest, possiblement utilitzat com a refugi pels animals de pastura) han aportat les llavors necessàries pel creixement del bosc. La competència generada per aquest nou regenerat ha provocat que l'arbre llop reduïs la capçada i les parts inferiors d'aquesta s'assequessin per falta de llum. Fixeu-vos que són 2 branques, possiblement perquè quan era molt jove el ramat es va menjar la guia principal, havent d'adaptar les branques com a guies principals (com segurament va passar també amb el pi de les tres branques).

3.- Regeneració post-incendi de pi blanc. L'evolució post-incendi del pi blanc no té res a veure amb la de la pinassa. El pi blanc és capaç de reproduïr-se esplendidament davant d'un foc mentre que la pinassa no. Les densitats post-incendi en pi blanc poden ser superiors als 30.000 peus/ha. Quan hi ha aquestes densitats la massa creix amb gran estrés i els creixents són molt minsos. Un bosc com el de la foto pot arribar a tenir fins a 20 anys tot i assolir poc més de 5 metres. Observeu quins creixents tant ridículs. Observeu la forta autopoda que pateixen aquestes masses i la petita capçada que desenvolupen (per tant, baix potencial fotosintètic). El problema d'aquestes masses és que tarden molt més anys en produïr llavors, per tant, si es produïs un segón incendi la regeneració post-incendi seria gairebé nul·la. La diversitat en aquest bosc és gairebé 0.

4.- Tallafocs en una repoblació, mantingut per mitjà de pastura.

5.- Feixes. Antigues zones de cultiu ara abandonades. L'abandó d'aquests paratges ha propiciat la colonització del bosc, sobretot per part d'espècies de temperament robust (Sol als primers estadis). Es poden observar en la majoria de boscos.

6.- Bosc de rebrot d'alzina mitjançant aclarides successives. Ús per a llenyes. La regeneració s'aconsegueix sotmetent els rebrots a mitja ombra donat que a ple sol la regeneració podria perillar.
6.- Post-incendi a l'Empordà. Aquí la regeneració ha estat nul·la. Tot i que existeix el debat de la condició natural del foc, és evident que aquí el foc no s'hi va escaure gens bé, almenys pel que fa a la seva intensitat i per les espècies (protegides) que hi habiten, com la tortuga mediterrània, fràgil davant el foc. A més, la instal·lació d'espècies piròfiles fan augmentar de nou el risc d'incendi.
Hi ha hagut durant anys un llarguíssim debat sobre els incendis, si s'han de controlar tots, si s'han de permetre els de baixa intensitat o si, com a element natural, s'han de deixar estar. És evident que no és un element tant natural pel gran paper que hi desenvolupa l'home i és evident que n'hi ha de molt perjudicials. Sembla ser que eliminant-los tots tampoc es soluciona el problema, tal i com s'està observant als últims anys.

6.- Repoblació de pi roig. Anteriorment les repoblacions es van realitzar sobretot amb pins al assegurar-ne la viabilitat i l'èxit de recobriment de les forests. Les densitats eren força elevades i no es van corretgir per falta de fons i gestió continuada. Actualment han quedat com uns exercits d'arbres. Les repoblacions van tenir un Boom extraordinari ja que proporcionaven molts llocs de treball, a més, abans, durant i després de la guerra cívil, els boscos van ser fortament explotats ja sigui per fusta, pastures o zones de cultiu, inclús a 1700 metres existien zones de cultiu. Això va provocar que moltes forests quedéssin completament despullades, amb grans index d'erosió i pèrdua de material edàfic. Un dels objectius principals d'aquestes repoblacions era el de rebaixar l'index erosiu.

7.-Regeneració post-pastura amb altes densitats. Perturbació produïda per una gran nevada. La neu ha obert un petit forat on, de nou, s'instal·laran nous regenerats. La gran competència d'aquestes masses i, per tant, les formes que adquireixen els arbres provoca debilitat davant d'aquests fenòmens.

7.- Regeneració i fenòmen d'autopoda. Observeu la petita dimensió dels creixents tot i estar en una magnífica estació. Observeu també les capçades.

8.- Bosc irregular de pi negre. Hi ha gairebé totes les classes d'edad i diamètriques. La gestió forestal en aquest lloc ha estat encaminada a compatibilitzar també aspectes protectors. Es deixen arbres de grans dimensions per la fauna, arbres pare (fustal), inclús hi ha arbres morts i es diversifica l'edad de la massa (afavoreix la diversitat), alhora que es deixen zones obertes (també afavoreix la diversitat). Això es pot fer mitjançant aclarides succesives o treta peu a peu. Altanto perquè la treta peu a peu produeix menys impactes al bosc però requereix més intervenció (cosa perjudicial també per la fauna).

9.- Clar exemple d'arbre pare en un bosc de pi negre.

10. - Fenòmen fàcilment visible en boscos del Pirineu. És degut al picot garser gros, que anella arbres (que considera adecuats). No se sap segur la raó, segurament pot ser per marcar territori o per entrenar el bec... No produeix la mort de l'arbre.
11.-Espècie encara no identificada.

11.- Exemple de formació de xaragalls, concretament Bad-lands en margues. El terme bad-lands neixia a Estats Units després que es cataloguéssin aquests indrets com a males terres. Normalment s'han generat de manera natural però també per l'home. Quan s'ha format el bad-land és pràcticament impossible (o impossible) la instal·lació d'una vegetació estable donat que aquests terrenys no tenen estrat edàfic sinó que sol ser roca nua, pendents considerables, baixa retenció d'aigua i inestabilitat. Aquestes zones presenten altes taxes d'erosió, a l'hivern les gelades trenquen la roca mentre que en episodis de pluges intenses aquest material trencat és arrossegat, condicions que es donen a la plana de Vic tot i que aquestes formacions siguin fins i tot llocs d'interès (sobretot perquè són força singulars). Si es vol una massa forestal, s'ha d'evitar completament la formació de xaragalls o bad-lands, llavors és impossible recuperar-la o econòmicament inassumible per tothom. Es parla que la formació d'aquests turons amb bad-lands va ser deguda a un enfonsament massiu de terres (època del qual no recordo) que provocà la formació de la plana de Vic.

12.- Regeneració post-incendi i un arbre llavorer (arbre pare) que va sobreviure a aquest incendi.
13.- Mutació en tronc produïda probablement per una substància segregada per algún insecte. Pel meu parè no seria un xancre si no segurament una agalla.
13.- Plantacions d'avet douglas
14.- Dins la plantació d'avet douglas
15.- Gràcies a la vegetació intuïm una pista forestal. Això pot ser degut a que els arbres de la pista es veuen millor o perquè els propietaris acostumaven a plantar espècies diferents vora al camí segons l'objectiu que perseguien, a vegades per pura estètica, per estabilitzar el camí...

16.- Bosc de rebrot de faigs. Normalment s'aplica una silvicultura moderada o dèbil en aquests boscos ja que pot ser difícil i compromesa la regeneració. S'acostumen a fer aclarides on s'extreuen uns pocs peus/ha. Tot i que no ho sembli, aquestes masses s'acostumen a gestionar totes, tot i l'aparença de boscos poc intervinguts. Observeu com el sotabosc és nul, cas típic dins una fageda.
17.- Fenòmen produït per una allau. L'extensió de l'allau va ser immensa, igual que la força. Observeu que l'area destruïda i l'impacte va ser molt més elevat que qualsevol tallada (per legislació) produïda per l'home. Tots els arbres encarats cap a una orientació és símptoma d'allau i més si s'està a alta muntanya. Tot i ser un fenòmen natural existeix també discrepàncies ja que l'home també pot causar allaus i existeixen zones molt malmeses i irreparables per culpa d'aquests fenòmens, sobretot a alta muntanya i arreu d'Europa. Aquí la fragilitat és molt gran degut als processos d'erosió que pot haver després de l'allau i de la difícil regeneració dels boscos d'alta muntanya. En aquest cas, el regenerat s'ha pogut desenvolupat tot i que (segons comentava un paisà), l'allau es va produïr fa uns 16 anys. A les parts superiors de la muntanya la regeneració encara no s'ha donat.

18.- La fusta morta és molt necessària per la recirculació dels nutrients i fomenta la biodiversitat. No obstant això, en alguns casos pot representar un problema sanitari al augmentar les poblacions d'insectes i patògens. En èpoques de sequera i debilitat del bosc, s'hauria de seguir l'evolució de les poblacions d'aquests insectes i fongs perquè podrien, a més de descomposar els troncs morts, atacar a la resta de la població.
19.- Bon exemple d'evolució natural o propera. Bosc mixte i irregular, com s'aprecia més a dins. A més, també es dóna regeneració cosa que refresca i assegura la continuïtat del bosc.


20.- Exemple d'agalles produïdes per insectes. L'insecte pica la fulla i produeix un tumor en aquesta. Les hormones segregades per l'insecte aconsegueixen destinar els recursos de l'arbre en construïr aquesta estructures on properament hi neixaran nous insectes. D'alguna manera, l'insecte enganya a la planta.

Aviat més!

divendres, juliol 11, 2008

Sequera i bosc

L'altre dia va sortir per un diari de la provincia de Lleida, una noticia que molts ja sabiem, els arbres es moren.


El rebombori va començar quan els arbres d'uns boscos de la Segarra, cal dir que no pas de poca extensió, van començar a patir una mortalitat espectacular. Segons les llengues de carrer, són 200 hectàries de pi les que han quedat afectades.

Aquesta notícia ha encuriosit a tothom pel fet que aquesta primavera ha estat molt més que plujosa.
Per donar explicació a aquesta mortalitat gairebé tothom va descartar la sequera, ja que aquesta primavera de sequera, ben poca. I vet aquí els peus a la galleda.
L'altre explicació que més ha impactat ha estat la de la pluja àcida. Es clar, podria ser una opció, però dit a la lleugera pot resultar perillós. Segons diuen, la teoria de la pluja àcida va ser idea d'enginyers forestals, dic segons diuen perquè molt probablement sigui fruit d'una confusió o diarrea mental, força comuna, dels mitjans de comunicació al confondre gent de camp, agents rurals, enginyers forestals, tècnics, la iaia de Can Siuró o fins i tot el municipal, que l'hi va dir "no sé qui".

Deixant de banda qui ho ha dit i qui no, jo més aviat crec que el problema és sobretot conceptual. Per exemple, un dels errors ha estat pensar que els arbres moren l'endemà de passar set. Probablement aquests arbres van passar un estiu, una tardor i un hivern sense amb prou feines una sola gota d'aigua. Molt probablement els arbres estaven aparentment sans però amb una sequera crònica al seu damunt, un debilitament general, un danyat important en els teixits o fins i tot molts d'ells han pogut ser esquer de paràsits, fongs, insectes... El mateix pot passar a casa amb els nostres geranis, ja que moltes vegades quan la planta manifesta el seu mal estat llavors ja és tard, o no us ha passat mai que la regueu i la torneu a regar i se'ns mort igualment?.

El què de la notícia hagués pogut ser que els arbres s'han mort però ha venut més la pluja àcida. No obstant això, que els arbres moren ja suceeix fa temps en molts boscos de per aquí, cosa normal quan es produeix un període extraordinari amb una durada suficient llarga com per deixar empremta al bosc.
Per posar exemple, que els boscos de pi roig en alguns racons del Oest d'Osona (espècie que en alguns casos està en zones límit per a la seva supervivència) estan en regressió fa temps que ho veiem, a centenars es poden comptar els arbres de pi roig que han estat presa d'insectes, fongs o fins i tot de la pèrdua d'acícules degut a la sequera. En molts casos aquesta mortalitat es dissimula perfectament perquè solen tenir un bon sotabosc o bé un regenerat latent de quercínies que segurament s'ha mantingut gràcies a la conexió micorísica i per la seva condició d'espècie de mitja ombra. Això si, en aquestes estacions el pi roig només regenera a les zones nues, amb un bon solet i sobretot als marges de carretera. Per contra, als boscos amb molt regenerat, aquest pi roig no aguanta masses anys per la falta de llum.
En altres casos, el fet que els arbres del bosc es morin pot fer-se extraordinàriament impactant si es tracta d'un bosc sense sotabosc o monoespecífic. També provoquen enrenou aquelles notícies esgarrifoses de les nostres fagedes, molt castigades per la sequera i, per cert, tot i que la sequera va començar ja fa uns anys, hi ha exemplars que just moren ara.

Sí, la pluja àcida és una opció. No obstant això, em temo que els boscos han intentat equilibrar-se amb el clima, tal i com ho fan oceà i atmòsfera. Malauradament, en ambdos casos, l'equilibri no s'assoleix mai perquè tant l'atmòsfera com el clima no estàn mai estàtics. Per tant, els boscos tampoc ho estaràn mai, d'estàtics.
Probablement, en algunes zones la història ha estat encara més complicada al tractar-se de boscos sobrepoblats, amb molta competència, fruit del recent abandonament o del canvi de l'ús del sòl. En aquest sentit, el clima ha estat un factor regulador poblacional necessari.

Durant aquests anys hem vist a rouredes succeï als rojalets, alzines seques, escolítids augmentar poblacions, pèrdua de fulla en pi blanc (sorprenentment veritat), règims de precipitació que no arribaven ni a règim subdesèrtic... També estem observant, de manera preocupant, com algunes espècies emblemàtiques del païs pateixen cert retrocés i com unes espècies estan substituïnt a d'altres menys resistents... Com el pi negre depassa els 2600 o la processionària ja l'està afectant. Tot i això, la part positiva serà que el bosc regularà la sobrepoblació d'arbres i entre d'altres coses, també servirà per veure que l'abandonament no és mai bo pel bosc, ja que implica una falta de seguiment, desconeixement i oblit del bosc.

En moltes ocasions confonem termes i diem que l'abandonament és bo pel bosc perquè així té un funcionament més natural. Ens equivoquem al parlar d'abandonament, si de cas, en el cas més extrem, volem dir no-actuació, i la no-actuació no significa abandonament.

El cas és que, com en medicina, cal fer un examen i una avaluació de l'arbre, planta, bosc, ecosistema... Tal i com succeeix amb els pacients, hi haurà uns simptomes o signes que determinaran la gravetat a la que es troba l'arbre. Amb els arbres passa el mateix i cal aprendre a identificar aquests simptomes. En el cas de la sequera, la cosa ja és més complicada perquè la sequera pot originar molts efectes colaterals, és a dir, pot generar altres patologies, atacs i molts simptomes directament o indirectament associats. No obstant això, en segons quines espècies, l'arbre pot estar mitg mort per la sequera i fins d'aquí 2 anys ningú se'n enteri.
El que vull dir és que en ocasions la cosa no és fàcil, unicament cal saber-ne molt i estudiar el pacient (l'arbre).

Foto: Pare i fills

Per últim, és evident que la mortalitat o retrocés d'algunes espècies poc abundants o molt valuoses (en tots els aspectes) és una mala notícia, però el que importa més en un bosc, a diferència dels parcs, és que hi hagi successors al tros de terra que ocupaven els arbres morts i, si pot ser, en favor de la successió forestal o en favor d'aquella espècie més valuosa o relíctica. Ara per ara, cal dir que molts arbres han mort però el que importa és que en neixin de nous, vet aquí la gran importància que donem sempre els forestals a la presència de regenerat.

divendres, juny 20, 2008

Els calippos a l'horari i a l'antihorari

Encara que no ho sembli, no parlaré del canvi climàtic, deixem-ho pels físics o paleoclimatòlegs...
Ja fa uns mesos que em distrec visitant The Cryosphere Today, una pàgina molt interessant adaptada per gent com un servidor, sense massa fórmules de lleis físiques i millor amb poca lletra. La pàgina en qüestió mostra l'evolució de la quantitat de gel àrtic i antàrtic en els últims 30 anys.

El primer detall que hi ha a "The Cryosphere Today" és que et donen les dades separadament per cada continent, és a dir, que per una banda tens les dades de l'Àrtic i per l'altre, les de l'Antàrtida. Per altra banda, la característica més notable dels gràfics és que són altament oscilants i solen fer canvis molt sobtats tant en els gràfics de les anomalies com en els de l'extensió de gel es refereix.

Àrtic
Una de les raons de preocupació dels científics és que l'extensió de gel àrtic està patint un retrocés força seriós. En aquest sentit, és cert que l'extensió de gel tendeix a decaure de manera clara a partir del 2001, assolint a finals de 2007 un nivell record mínim de tant sols 3 mil·lions de km2, quan en realitat mai havia baixat dels 4 mil·lions de km2 (normalment està entre 4, 5 o 6 km2).
Poc temps després que s'assolís aquest record mínim, van començar a sortir notícies d'aquest caire, Los glaciares desapareceran antes de lo previsto. No obstant això i encara que costi de creure, només van ser necessaris uns 3 o 4 mesos perquè l'anomalia es recuperés fins als 0,4 mil·lions de km2 negatius, o sigui que gairebé es va assolir l'extensió normal per l'època. A més, la superfície punta de gel del mateix hivern va ser major que la dels últims 4 anys, amb més de 14 mil·lions de km2 de gel.
Dit això, la pregunta és, com ha pogut ser que després d'un mínim històric la recuperació fos tant ràpida?
Una de les raons per explicar que al desembre s'arribés a un mínim històric, tant en anomalia com en extensió es refereix, podria ser que probablement l'estiu del 2007 es va allargar massa i per tant es va retrassar l'època de recuperació de gel àrtic. El que no m'explico és la recuperació tant ràpida o, podria ser que l'hivern també s'allargués?

Gràfic d'anomalia en l'extensió del gel de l'Àrtic. Tendència negativa a partir del 2001. Mínim històric i sobtat al 2007, increïble recuperació a principis del 2008. Pot ser que s'activés algún mecanismes de regulació climàtic?


Antàrtida
Encara que no ho sembli, a l'Antàrtida les coses canvien completament i les dades són encara més curioses. Per començar, l'Antàrtida va registrar al 2007 una extensió màxima històrica de gel en almenys 30 anys de dades, superant per primera vegada els 16 mil·lions de km2. La tendència de l'antàrtida ha estat completament diferent a la del Àrtic ja que a partir del 2001, l'Antàrtida va iniciar una tendència positiva en quant a extensió de gel. L'escalada ha estat de tal manera que l'hi ha permès guanyar 1 mil·lió de km2 de gel en comparació amb el 2001.
El més sorprenent de tot plegat és l'anomalia, ja que si a l'Àrtic hi va haver una caiguda sobtada de 3 mil·lions de km2 al 2007 respecte la mitjana, a l'Antàrtida va passar tot el contrari al mateix any, ja que l'anomalia es disparava fins als 2 mil·lions de km2 positius respecte la mitjana.
Tot i aquestes dades, que es poden consultar a The Cryosphere Today, hi va haver un atac massiu dels mitjans de comunicació fent entendre tot el contrari amb articles com: Se acelera deshielo en la Antártida, notícia que també va sortir a "El pais" o a "El periódico" i a molts altres medis de comunicació com també de televisió. Notícia que, per cert, molts experts destacaven que era un fet local molt probablement degut a un canvi normal en la circulació oceànica.

Gràfic d'anomalia en l'extensió del gel de l'Antàrtida. Màxim històric al 2007, a diferencia del mínim històric de l'Àrtic.

Gràfic d'extensió de gel de l'Antàrtida. Màxim històric de 16 km2, a diferència del mínim històric a la mateixa època al Àrtic.


Artic + Antàrtida

Com a resultat de les molt diferents evolucions dels dos pols, el resultat global és 0.
0 és l'anomalia actual de l'extensió de gel mundial o sigui que la quantitat mundial de gel és la mateixa que la que marca la mitjana.

Evolució de la quantitat global de gel, s'observa un declivi als últims 5 anys i una recuperació a l'any 2008 amb una anomalia actual de 0 mil·lions de km2, o sigui, amb quantitats pròximes a la mitjana.


Com a conclusions pròpies;


·Destacar aquestes mitges veritats o fins i tot mentides que se'ns diuen sobre el tema a través dels mitjans de comunicació quan ningú és capaç encara d'explicar molts dels fenòmens dels canvis de corrent o la desconeixença que encara hi ha sobre els sistemes feed-back o reguladors en el clima.

·Sembla com si el pol sud i el nord estiguéssin directament relacionats i fins i tot tinguin la capacitat de compensar-se.

·La perillositat evident que manifesta el pol nord a l'assolir aquestes quantitats tant baixes de gel. Cal seguir l'evolució per observar si això és un fenòmen puntual o bé una perillosa tendència.

·Una curiositat que pot molt ben ser una al·lucinació: la casualitat d'aquesta sequera tant perllongada (als últims 5 anys) amb el descens del gel a l'àrtic i, en canvi, la coincidència de la recuperació del gel que he comentat abans amb la primavera plujosa que hem tingut....