Sequera i bosc
L'altre dia va sortir per un diari de la provincia de Lleida, una noticia que molts ja sabiem, els arbres es moren.
El rebombori va començar quan els arbres d'uns boscos de la Segarra, cal dir que no pas de poca extensió, van començar a patir una mortalitat espectacular. Segons les llengues de carrer, són 200 hectàries de pi les que han quedat afectades.
Aquesta notícia ha encuriosit a tothom pel fet que aquesta primavera ha estat molt més que plujosa.
Per donar explicació a aquesta mortalitat gairebé tothom va descartar la sequera, ja que aquesta primavera de sequera, ben poca. I vet aquí els peus a la galleda.
L'altre explicació que més ha impactat ha estat la de la pluja àcida. Es clar, podria ser una opció, però dit a la lleugera pot resultar perillós. Segons diuen, la teoria de la pluja àcida va ser idea d'enginyers forestals, dic segons diuen perquè molt probablement sigui fruit d'una confusió o diarrea mental, força comuna, dels mitjans de comunicació al confondre gent de camp, agents rurals, enginyers forestals, tècnics, la iaia de Can Siuró o fins i tot el municipal, que l'hi va dir "no sé qui".
Deixant de banda qui ho ha dit i qui no, jo més aviat crec que el problema és sobretot conceptual. Per exemple, un dels errors ha estat pensar que els arbres moren l'endemà de passar set. Probablement aquests arbres van passar un estiu, una tardor i un hivern sense amb prou feines una sola gota d'aigua. Molt probablement els arbres estaven aparentment sans però amb una sequera crònica al seu damunt, un debilitament general, un danyat important en els teixits o fins i tot molts d'ells han pogut ser esquer de paràsits, fongs, insectes... El mateix pot passar a casa amb els nostres geranis, ja que moltes vegades quan la planta manifesta el seu mal estat llavors ja és tard, o no us ha passat mai que la regueu i la torneu a regar i se'ns mort igualment?.
El què de la notícia hagués pogut ser que els arbres s'han mort però ha venut més la pluja àcida. No obstant això, que els arbres moren ja suceeix fa temps en molts boscos de per aquí, cosa normal quan es produeix un període extraordinari amb una durada suficient llarga com per deixar empremta al bosc.
Per posar exemple, que els boscos de pi roig en alguns racons del Oest d'Osona (espècie que en alguns casos està en zones límit per a la seva supervivència) estan en regressió fa temps que ho veiem, a centenars es poden comptar els arbres de pi roig que han estat presa d'insectes, fongs o fins i tot de la pèrdua d'acícules degut a la sequera. En molts casos aquesta mortalitat es dissimula perfectament perquè solen tenir un bon sotabosc o bé un regenerat latent de quercínies que segurament s'ha mantingut gràcies a la conexió micorísica i per la seva condició d'espècie de mitja ombra. Això si, en aquestes estacions el pi roig només regenera a les zones nues, amb un bon solet i sobretot als marges de carretera. Per contra, als boscos amb molt regenerat, aquest pi roig no aguanta masses anys per la falta de llum.
En altres casos, el fet que els arbres del bosc es morin pot fer-se extraordinàriament impactant si es tracta d'un bosc sense sotabosc o monoespecífic. També provoquen enrenou aquelles notícies esgarrifoses de les nostres fagedes, molt castigades per la sequera i, per cert, tot i que la sequera va començar ja fa uns anys, hi ha exemplars que just moren ara.
Sí, la pluja àcida és una opció. No obstant això, em temo que els boscos han intentat equilibrar-se amb el clima, tal i com ho fan oceà i atmòsfera. Malauradament, en ambdos casos, l'equilibri no s'assoleix mai perquè tant l'atmòsfera com el clima no estàn mai estàtics. Per tant, els boscos tampoc ho estaràn mai, d'estàtics.
Probablement, en algunes zones la història ha estat encara més complicada al tractar-se de boscos sobrepoblats, amb molta competència, fruit del recent abandonament o del canvi de l'ús del sòl. En aquest sentit, el clima ha estat un factor regulador poblacional necessari.
Durant aquests anys hem vist a rouredes succeï als rojalets, alzines seques, escolítids augmentar poblacions, pèrdua de fulla en pi blanc (sorprenentment veritat), règims de precipitació que no arribaven ni a règim subdesèrtic... També estem observant, de manera preocupant, com algunes espècies emblemàtiques del païs pateixen cert retrocés i com unes espècies estan substituïnt a d'altres menys resistents... Com el pi negre depassa els 2600 o la processionària ja l'està afectant. Tot i això, la part positiva serà que el bosc regularà la sobrepoblació d'arbres i entre d'altres coses, també servirà per veure que l'abandonament no és mai bo pel bosc, ja que implica una falta de seguiment, desconeixement i oblit del bosc.
En moltes ocasions confonem termes i diem que l'abandonament és bo pel bosc perquè així té un funcionament més natural. Ens equivoquem al parlar d'abandonament, si de cas, en el cas més extrem, volem dir no-actuació, i la no-actuació no significa abandonament.
Durant aquests anys hem vist a rouredes succeï als rojalets, alzines seques, escolítids augmentar poblacions, pèrdua de fulla en pi blanc (sorprenentment veritat), règims de precipitació que no arribaven ni a règim subdesèrtic... També estem observant, de manera preocupant, com algunes espècies emblemàtiques del païs pateixen cert retrocés i com unes espècies estan substituïnt a d'altres menys resistents... Com el pi negre depassa els 2600 o la processionària ja l'està afectant. Tot i això, la part positiva serà que el bosc regularà la sobrepoblació d'arbres i entre d'altres coses, també servirà per veure que l'abandonament no és mai bo pel bosc, ja que implica una falta de seguiment, desconeixement i oblit del bosc.
En moltes ocasions confonem termes i diem que l'abandonament és bo pel bosc perquè així té un funcionament més natural. Ens equivoquem al parlar d'abandonament, si de cas, en el cas més extrem, volem dir no-actuació, i la no-actuació no significa abandonament.
El cas és que, com en medicina, cal fer un examen i una avaluació de l'arbre, planta, bosc, ecosistema... Tal i com succeeix amb els pacients, hi haurà uns simptomes o signes que determinaran la gravetat a la que es troba l'arbre. Amb els arbres passa el mateix i cal aprendre a identificar aquests simptomes. En el cas de la sequera, la cosa ja és més complicada perquè la sequera pot originar molts efectes colaterals, és a dir, pot generar altres patologies, atacs i molts simptomes directament o indirectament associats. No obstant això, en segons quines espècies, l'arbre pot estar mitg mort per la sequera i fins d'aquí 2 anys ningú se'n enteri.
El que vull dir és que en ocasions la cosa no és fàcil, unicament cal saber-ne molt i estudiar el pacient (l'arbre).
El que vull dir és que en ocasions la cosa no és fàcil, unicament cal saber-ne molt i estudiar el pacient (l'arbre).
Per últim, és evident que la mortalitat o retrocés d'algunes espècies poc abundants o molt valuoses (en tots els aspectes) és una mala notícia, però el que importa més en un bosc, a diferència dels parcs, és que hi hagi successors al tros de terra que ocupaven els arbres morts i, si pot ser, en favor de la successió forestal o en favor d'aquella espècie més valuosa o relíctica. Ara per ara, cal dir que molts arbres han mort però el que importa és que en neixin de nous, vet aquí la gran importància que donem sempre els forestals a la presència de regenerat.